Fotografia Evolution Physical Therapy
L’hallux valgus és la desviació del dit gros cap a la línia mitja del peu, arribant a produir luxacions a la base del primer metatars. Aquesta deformació del dit gros comunament s’anomena "juanete" en castellà o "galindó" en català.
És una afectació molt freqüent a la societat occidental. Els últims anys se n’ha estudiat la prevalença, i un meta-anàlisi (agrupació de molts estudis científics) recentment ha descrit que entre la població de 18-65 anys hi apareix un 23%, quasi 1 de cada 4, i entre la població major de 65 anys presenta una incidència del 36%, més d’1 de cada 3.
Aquest meta-anàlisi també afirma que té més afectació a les dones que als homes. (1)
Per altre banda, es descriu que és la deformitat més comú de l’avantpeu i que té alta rellevància clínica, ja que produeix dolor i limita la vida quotidiana de les persones. (2)
Pel que fa a l’origen de la patologia, la ciència exposa un seguit de factors que contribueixen al desenvolupament de l’hallux valgus. Com a factors intrínsecs (propis de cada persona) presenta l’amplada del peu, hiperlaxitud dels lligaments i/o peus plans entre els principals. En cap cas anomena la genètica, doncs no s’ha trobat cap gen que codifiqui per l’hallux valgus. Com a factor extrínsec, el calçat destaca per sobre d’altres factors com la moda, la cultura o el tipus de feina. Els autors posen èmfasi en subratllar els factors extrínsecs com a més determinants que els intrínsecs.
Un cop presentades aquestes dades científiques, és pot afirmar que en la nostra cultura el calçat és un element modelador del nostre físic. Per calçat vull donar a entendre el calçat que és estret de la puntera i no respecta l’anatomia del dit gros del peu. Per respectar l’anatomia del peu -i evitar l’hallux valgus entre d’altres patologies- el calçat hauria de ser suficientment ample del davant com per mantenir l’alineació natural del dit gros.
Aquest tipus de calçat a la nostra cultura simbolitza estatus econòmic o «bellesa», ja que marques relacionades amb l’alt poder adquisitiu o l’elegància –i amb molt pes a la societat occidental- utilitzen aquesta morfologia de calçat. Aquest fet, crea una tendència que condiciona la resta de marques a seguir un patronatge de calçat amb una puntera estreta per poder obtenir ventes i beneficis.
Hugo Boss
Christian Louboutin
Nike
Si fem un cop d’ull a cultures veïnes, observem com mitjançant altres elements, propis de cada cultura, modelen la fisonomia humana amb la mateixa recerca de l’estatus econòmic i la bellesa. Destaquem:
- «Peus de lotus» o «embenat de peus» va tenir lloc a l’antiga Xina i consistia en aplicar un embenatge als peus de nenes joves per evitar-ne el creixement natural, era un símbol de bellesa i estatus cultural de l’època.
Imatge del calçat summament petit que duien per mantenir els «peus de lotus» The Atlantic (China photos / Getty)
Conseqüències en forma de deformacions dels «peus de lotus». UBC Wiki
- «Padaung» o «dones jirafa» és una pràctica actual amb més de 2000 anys d’història que pateixen les dones de l’ètnia Kayan i consisteix en la col·locació d’anelles metàl·liques al coll des que són petites provocant una deformació del coll i trapezi, no se sap del tot l’origen de la pràctica però es relaciona amb la bellesa i l’estatus econòmic.
Fotografia de Arturo Bullard
- «Dones surma». Les dones surma viuen al sud-est d’Etiòpia i pertanyen a la tribu Suri, actualment mantenen una pràctica milenària que consisteix en treure quatre dents inferiors, partir el llavi i incrustar plats de fusta o fang amb l’objectiu de incrementar la seva bellesa.
Fotografia d’una dona surma. Rod Waddington
La nostra cultura no adopta aquestes pràctiques mencionades i per tant no apareixen aquestes deformacions. D’altres cultures no han adoptat la pràctica d’utilitzar calçat amb la característica de puntera estreta com a element de bellesa i per tant no en pateixen les conseqüències, principalment l’hallux valgus.
Destaquem la comunitat Tarahumara, ubicada al nord-est de Mèxic. Aquesta comunitat també rep el nom de «els corredors a peu» o «els dels peus lleugers» ja que durant el seu dia a dia recorren grans distàncies. Es desplacen majoritàriament descalços o utilitzant les huaraches (una sandàlies de construcció local que respecten l’anatomia del peu).
Fotografia de Huarache dels Tarahumaras. Stevens Robbins/i>
Sobre els Tarahumaras és molt interessant llegir l’article que va fer Daniel E.Lieberman, Strike type variation among Tarahumara Indians in minimal sandals versus conventional running shoes, que analitza com afecta l’ús de sabates convencionals (occidentals) a individus del poble Tarahumara acostumats a utilitzar les huaraches.
Altres societats que no han rebut influències occidentals sobre el calçat i es desplacen descalços o amb calçats minimalistes són:
- El poble neozelandès, de l’illa de Nova Zelanda. Culturalment és molt típic no utilitzar calçat, aquesta costum els ve des de l’escola ja que hi ha escoles arreu del país que recomanen anar descalços.
- Milers de pobles arreu d’Àfrica i Àsia, que mantenen viva la cultura de desplaçar-se descalços o amb mínim calçat.
Conèixer altres cultures ens obra la ment i ens fa reflexionar sobre els nostres costums. La ciència és clara donant a conèixer la importància del problema de l’hallux valgus. La meva opinió és que la solució passa per realitzar un reset cultural i canviar els estàndards de bellesa o elegància del calçat.
Com es pot considerar «bonic» un calçat que deforma el nostre peu? Aquesta pregunta se l’hauria de fer molta gent occidental igual que se l’han fet moltes persones a la xina referents als «peus de lotus» o a l’ètnia Kayan amb les «dones jirafa». La bellesa hauria de radicar en mantenir el peu el màxim de saludable i funcional.
Petites accions com mirar d’anar el màxim temps descalç o prioritzar el calçat barefoot/minimalista envers un convencional actual poden ajudar a aconseguir-ho.
Sense cap dubte el barefoot/minimalisme pot ser el motor d’un canvi cultural!
Autor: David Marín, Fisioterapeuta